Maquiavel i el poder

No introduiré molts comentaris sobre allò desenvolupat a classe, de moment. Tan sols uns apunts, d'aquells que jo faig servir a classe, per tal que tengueu una mica d'ampliació. A aquest sí que hi tenia algunes anotacions, sobre la qüestió de la llibertat i la seguretat. Pensau-lo, a Maquiavel, que té més què del que sembla.

I un text per recordar-ne la incomoditat que ens pot crear (llegiu els textos que teniu al llibre, i fins i tot, les anotacions a les il·lustracions, que diuen coses interesants).

“Heu de saber que hi ha dues maneres de combatre: l’una amb les lleis, i l’altra amb la força. La primera és pròpia de l’home, la segona de les bèsties; però, com que sovint no n’hi ha prou amb la primera, convé recórrer a la segona. Per tant, a un príncep li cal saber fer com la bèstia i com l’home. Aquest punt ha estat ensenyat als prínceps d’una manera dissimulada pels escriptors antics, els quals ens conten com Aquil·les i molts d’altres entre els prínceps antics foren portats al centaure Quiró perquè els encarrilés amb els seus ensenyaments. El fet de tenir per preceptor un ser meitat bèstia meitat home no vol dir altra cosa que al príncep li cal saber utilitzar l’una i l’altra naturalesa, car l’una sense l’altre no pot durar.”

MAQUIAVEL, El Príncep

Otra historia de la filosofía

¿Por qué pensamos lo que pensamos? ¿Por qué tenemos estos valores y no otros? ¿De dónde vienen nuestras creencias religiosas? ¿Por qué defendemos la democracia liberal como el mejor sistema político, aunque se trate de un ejercicio que hay que mantener en el día a día de nuestra responsabilidad, solidaridad y singularidad? ¿Qué relación se ha dado, en nuestra cultura, entre filosofía y literatura, entre el desarrollo moderno de las ciencias y la ilustración? ¿En qué momentos la mujer aparece como sujeto en el espacio público social y político? ¿Existen relaciones entre la economía y nuestra forma de ver la existencia, nuestras formas de comportamientos sociales o la muerte? ¿Todo está claro y luminoso en nuestro progreso occidental?: ¿No tendríamos que preguntarnos, más bien, acerca de la relación entre "progreso" y "barbarie"?

Para explicar éstas y otras muchas cuestiones relacionadas con nuestra forma de ser, no exentade complejas tensiones, no tendremos más remedio que contar una historia. Esta historia de la filosofía ha querido narra la odisea de Occidente, su complicada y magnífica aventura del pensamiento, sin contar mentiras. También es, a su modo, una defensa de la filosofía y del valor de la enseñanza pública.

Aquest és el text de la contraportada del llibre, que a la imatge no es pot llegir molt bé. Recordau que, qui els vulgui, pot demanar-me el capítols sobre el Renaixement. I ara sí que no insistiré més.

Esdeveniments i revista

Al bloc general hi trobareu, regularment, informació sobre diversos esdeveniments que poden ser del vostre interés i, properament, un post sobre la revista de l'IES.

Una altra història de la filosofia

Otra historia de la filosofia, de Julio QUESADA (Ariel, Barcelona 2003)és un dels llibres que us he recomanat des de la bibliografia inicial i gairebé durant tot els curs. Jo hi he fet referències perquè m'agrada especialment i l'utilitzaria com a manual si no trobàs que en segons quins aspectes us ajuda més el que utilitzam actualment.

M'agrada especialment des del títol (que suggereix que és una més de moltes, és a dir, sense pretensió de ser definitiva ni millor; però també, si ho llegim d'una altra manera perquè no és una història tradicional sinó que té una perspectiva nova, distinta). M'agrada el subtítol Por qué pensamos lo que pensamos, perquè dóna idea de l'enfocament: com la història de la filosofia, de les idees o de les mentalitats, ha configurat la mentalitat contemporània (i, que, per tant, podria ser perfectament qualsevol altra, essent precisament aquesta -recordau la contingència-). I m'agrada la portada, aquest Pinotxo, mentider i paradigmàtic del món de Disney, un món que ens vol fer creure que vivim en el millor dels mons possible, totalment trivialitzat i que ens tracta com infants, i que a la vegada arrossega la seriositat de la calavera, la mort, la limitació humana o el Hamlet de Shakespeare.

Els professors som com vosaltres: tot i que a vegades no en tengueu la impressió o nosaltres pretenguem fingir el contrari, ignorants de moltes coses, i (tant de bo, per nosaltres i per vosaltres) inquiets per aprendre'n sempre de noves. Res del que explic a classe (acadèmicament parlant) no es pot trobar als llibres, els quals jo he llegit i he estudiat. Jo us don fotocòpies i referències perquè ho vegeu: que si cercau, sabreu. Nosaltres podrem ajudar-vos a entendre-ho (tot i que no sempre ho fem, sigui pel que sigui) o tranmetre-us un determinat apassionament pel saver, desdramatitzant les coses i fent-vos veure que el que fem ens agrada i que a vosaltres us ha d'agradar el que feu. El llibre de Quesada m'ha aportat idees i m'ha donat grates sorpreses: resulta que els textos de Bartolomé de las Casas que jo us llegeixo són gairebé els mateixos que ell exposa als seu llibre (casualitat atzarosa o causalitat coincident). He preparat el capítol de Renaixement, per si algú vol ampliar aquesta època. Al bloc no tenc prou espai per pujar-lo i al departament no tenim prou pressupost per fotocopiar quelcom que no interessarà a tothom i queno és preceptiu. Si us interessa, demanau-m'ho i si us interesa res de la meva assignatura, quan pogueu, us recomano efusivament la lectura d'aquest magnífic llibre.

Idees en imatges i idees, també, en textos

“Finalment, l’òptim artífex va decidir que a qui no podia atorgar res de singular, li fos comú tot el que era privatiu de cada una de les altres criatures. És així, doncs, que va acollir l’home com una obra d’imatge indefinida i, havent-lo situat en el centre del món, li parlà així: «No t’hem atorgat, Adam, ni un lloc concret ni una aparença pròpia ni cap obligació particular, amb la intenció que tinguis i posseeixis el lloc, l’aparença i les obligacions que tu mateix triïs d’acord amb el teu desig i amb el teu criteri. La naturalesa de les altres criatures es manté dins els límits d’unes lleis que els hem prescrit. Tu, lliure de cap restricció, et delimitaràs la teva segons el teu arbitri, en les mans del qual t’hem posat. T’hem situat al mig del món per tal que, des d’allí, guaitis més còmodament el que hi ha en el món que t’envolta. No t’hem creat celestial ni terrenal, ni mortal ni immortal a fi que, com a lliure i noble terrissaire i escultor de tu mateix, et donis la forma que prefereixis. Podràs degenerar en les criatures inferiors, que són les bèsties; podràs regenerar-te en les criatures superiors, que són divines, seguint els criteris del teu esperit».”

PICO DELLA MIRANDOLA, Giovanni, Discurs sobre la dignitat de l’home

Renaixem, com ho feren ells

El Renaixement ens fa adonar de com som de meravellosos els éssers humans, capaços del millor i del pitjor (insisteixo, del millor, però també del pitjor: aquesta centralitat de l'ésser humà tendrà com a contrapartida, a la llarga, i fins i tot en contra de l'actitud que inspirà als renaixentistes, poder servir-se de la naturalesa fins a destruir-la).

Leonardo representa l'home, en les seves proporcions i harmonia: el microcosmos que és l'home es pot projectar sobre el macrocosmos que és l'univers (o a l'inrevés).

L'Escola d'Atenes, de Rafael, que podeu trobar explicada i desgranada en una web molt interessant sobre filosofia, amb més tradició que la meva (http://www.xtec.es/~lvallmaj/taller/atenes.htm, a http://www.filopolis.net/) és paradigmàtica de la recuperació dels savis. Jo us afegeixo els detalls de Pitàgores i Euclides (matemàtic, mirau-lo amb el compàs). De Plató i Aristòtil, al centre, ja n'estau cansats, de sentir-me'n parlar. Cercau a Diògenes, el cínic, tot tirat i mig despullat a l'escala.

I, finalment, no me'n puc estar, el detall de la Capella Sixtina, el de la creació, impensable durant l'Edat Mitjana. Cercau vosaltres també referències artístiques per a la història que estem contant a classe.

Una lliçó preciosa,... horitzó

Emili Lledó, gran coneixedor del món clàssic, que l'ha pensat amb gran profunditat, filòsof i professor excepcional, quan va ser nomenat l'any 1998 doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, dictà la lliçó que us ofereixo, sobre un tema leitmotiv en el món grecollatí i reivindicable en l'actualitat: "Amistat i memòria". Text que us prendrà temps del vostre però que tal vegada ens ofereixi un horitzó d'inspiració, a l'hora d'aprendre, a l'hora d'ensneyar. Llàstima que no es pugui sentir en la pantalla, en el fol, la seva veu amable, amicable, serena i apassionada al temps, que ens endinsa en la profunditat del que diu, identificant-nos en allò dit.

Desafiament (o proposta deshonesta)

Com sabeu l'assignatura de filosofia, com la resta de matèries comunes de batxillerat, té una doble vessant: acadèmica, una, en la mesura que s'ha d'adquirir uns determinats coneixements i una determinada competència intel·lectual, els quals tel vegada no tenen sentit sense l'altra, formativa en el sentit que pogueu gaudir de la formació científica i humanística adient que us permeti entendre, però també prendre posició i adquirir una mentalitat crítica, en relació a la realitat, tan natural com social, que us envolta.

"L'ensenyament de la filosofia permet, potser més que el de cap altra matèria del batxillerat, potenciar en l'alumnat la capacitat reflexiva, crítica i dialògica en la mesura que el primer i fonamental objectiu de l'educació és proporcionar a l'alumnat una formació plena que permeti conformar la pròpia identitat i construir una concepció de la realitat que integri tant el coneixement com la corresponent valoració ètica. Aquesta formació plena s'ha de dirigir al desenvolupament de la capacitat per exercir la llibertat, la tolerància i la solidaritat de manera crítica i en una societat axiològicament plural. Entre els objectius generals del batxillerat, per altra banda, hi figura que l'alumnat ha de ser capaç d'analitzar i valorar críticament les realitats del món contemporani i les seves arrels històriques, i de comprendre els elements fonamentals de la investigació i el mètode científic. A més, la reflexió crítica sobre la pròpia identitat i els elements biològics i culturals que la configuren, reflexió que caracteritza l'activitat filosòfica, és una de les condicions necessàries per assolir un altre dels objectius del batxillerat: saber consolidar una maduresa personal, social i moral que permeti actuar de forma responsable i autònoma." [tota aquesta parrafada és del currículum, però vaja, està bé]

És a dir, que per una banda heu de superar examens (què hi farem) i per l'altra heu de crèixer en la llibertat (que és llibertat de pensar i pensar-vos). I recordau que part important del comentari de consisteix en desenvolupar una reflexió pròpia sobre algun aspecte concret d'aquesta realitat.

Per això és que resta llançat aquest desafiament: a partir d'alguna notícia, d'algun fet de l'actualitat, fer-ne una reflexió, tot relacionant-la amb algun dels aspectes que tractam a la matèria. Allò que us suggereixi...

Jo us propòs tres exemples que se m'han anat acudint:

1.- Un article sobre la felicitat i la biologia, que planteja les arrels biològiques de la felicitat. Es pot reduir a això la felicitat humana? Pensau en Aristòtil, la seva concepció de l'ànima i allò que som com a éssers humans...

2.- Un article sobre les darreres eleccions a l'Iran, una República Teocràtica, amb un 89% de la població de confessió xiíta (islàmica), on es dóna la subordinació del poder civil i polític al poder eclesiàstic: el cap suprem és l'ayatolà Mahmud Ahmndineyad. Aquest ha encreuat una sèrie d'amenaces amb el president dels EEUU. Pensau-lo en relació a l'articulació entre Esglèsia i Estat durant l'Edat Mitjana, que hem estat veient. I si l'Iran és un estrat teocràtic pensau també que Bush és de confessió evangèlica i que s'atorga la competència de representar la lluita del bé (que representa ell, si no m'he confós) contra el mal.

3.- Un article sobre la legalització de les droges, debat que va esdevenir d'àmbit estatal després d'unes declaracions gairebé anecdòtiques de Joan Saura a un programa d'horabaixa de TV3. La qüestió no rau en el tema sinó en l'impacte que va tenir, crec jo, per haver-les fet a la televisió (ja que el seu partit IC-V ho porta al seu programa electoral fa ja molt de temps, però aquests no se'ls mira ningú, mentre que sí la televisió). Com si la televisió, la imatge televisiva, fos l'únic accés que tinguem els ciutadans (?) a la realitat, com una actualització de la caverna platònica...

Ara el torn és vostre.

Menys avorriment: visitau també, si voleu, el bloc general

On hi podreu accedir a algunes entrades (o posts) de filosofia o ètica de temes que recuperam, esdeveniments generals o eines...

http://xavier.balearweb.net

Per exemple, els textos de Bartolomé de las Casas...

Els cínics (tranquils... que no entra a examen)

Però jo, que som un pesat, i pens que no teniu res més a fer que, picats pel borinot de la filosofia, encuriosir-vos pel seu món, us escriuré un poquet sobre els cínics (us sonen? els situau històrica i filosòficament?). És una escola que no podem desenvolupar gaire, però força interessant, com a contrapunt a la pressumpta seriositat dels clàssics, i que s'escolen en la filosofia de Nietzsche (ja ho veurem). Idò resulta que conten que Diògenes, el cínic (ho conta l'altre Diògenes, Laerci, a les seves Vides dels filòsofs il·lustres), a qui Plató caracteritzava com un Sòcrates embogit, aquell que li demana al gran Alexandre que no li tapés el sol, va fer aquesta:

Plató, en la seva passió per trobar les essències, immutables i ideals va definir l'home com "un animal bíped sense plomes". Amb això cercava tal vegada la definició més essencial, més universal. Però Diògenes prengué un gall, el desplomà i l'introduí a l'escola (a l'Acadèmia?) i va dir: "aquí hi ha l'home de Plató". Diuen que des d'aleshores a aquella definió s'hi afegí "i d'ungles planes".

Hi ha un llibret preciós i divertidíssim, publicat per Alianza Editorial (Madrid, 2005), a la seva col·lecció Clásicos de Grecia y Roma, on trobareu aquesta i altres històries: és de Carlos GARCÍA GUAL, La secta del perro (de l'arrel etimològica de la caracterització que es va fer d'aquests filòsofs) completat per les Vidas de filósofos cínicos, de Diògenes Laerci.

També trobareu cosa a la Wikipedia per Diógenes de Sinope. I recordau: la Viquipèdia no és per retallar/enganxar, sinó per culetjar, aprendre, corregir i criticar...

I si algú té curiositat això va sortir publicat a la revista de l'IES del curs passat, que no va tenir gaire distribució. A veure si enguany, entre tots i totes aconseguim fer-la amb temps... Vanitas vanitatum, omnia vanitas.

Textos d'Aristòtil

Tal i com us he comentat a classe, tot seguit trobareu dos textos d'Aristòtil recollits al llibre Filosofia. Areté, de César TEJEDOR, editat per Cruïlla com a manual de 2on de batxillerat. Llegiu-los lentament, més d'un cop, perquè l'estructura és complexa. A veure a quines qüestions de la filosofia aristotèlica us remet (millor si ho feis separadament). Recordau, que a les proves escrites, plantejades com a comentari de text, sempre trobau la primera de les qüestions formulada de la mateixa manera: Situa el text i la qüestió que tracta. Recordau, del dossier que teniu, què cal fer en aquesta part del comentari. Sobretot, explicar, interpretar el text, mostrar que l'heu entès.
.

.
[1] La finalitat en la naturalesa
.
"Demòcrit, passant per alt la menció de la causa final, redueix a la necessitat tot allò de què se serveix la naturalesa; i és així, encara que també existeix una certa finalitat, és a dir, el millor en cada cas. Per tant, res no impedeix que les dents surtin i caiguin d'aquesta manera [per necessitat], però no per aquesta raó, sinó per una finalitat. Aquestes altres causes ho són en qualitat de motors, instruments i matèria, ja que de fet és probable que la major part de les coses es facin amb l'aire interior com a instrument; igual que algunes coses són útils en els oficis per a molts usos, com el martell i l'enclusa al taller del ferrer, de la mateixa manera l'aire interior té molts usos en els organismes configurats per la naturalesa. Dir que les causes provenen de la necessitat és el mateix que si es cregués que l'aigua que es treu als qui pateixen d'hidropesia tan sols és per causa del ganivet del cirurgià, i no per la salut, causa per la qual el ganivet ha fet el tall."
.
ARISTÒTIL, Reproducció dels animals, V, 789b2-16

.

.

[2] L'amor a si mateix

.

"Hom es pregunta, encara, si cal estimar-se a si mateix més que no pas estimar una altra persona. De fet hom critica els que s'estimen a si mateixos més queno pas estimen els altres, i hom els qualifica pejorativament d'egoistes. Àdhuc hi ha qui creu que el depravat tot ho fa per amor a si mateix, talment que com més depravat és, més ho fa. Així, hom li reprotxa de no aportar mai res. En canvi, hom creu que el qui és bonhomiós actua per una causa noble, talment que com més bonhomia té, més ho fa. En realitat, actua a favor de l'amic, fins a deixar de banda els seus propis interessos.

Els fets no concorden amb aquests raonaments, però això no té res de desenraonat. Car hom manté que, per damunt de tot, cal estimar el millor amic; i el millor amic és aquell qui vol el bé per a l'estimat, a causa del mateix estimat, encara que ningú no ho sabés. Doncs bé, aquests trets amicals -com també els altres trets que defineixen l'amic- es troben, sobretot, en la relació que hom té amb si mateix. Ja hem dit que tots els vincles provenen de la relació amb si mateix, estesa posteriorment a altri. Tots els adagis hi estan d'acord: "ésser una sola ànima", " el que és d'un és de tots", "amistat és igualtat", "el genoll és a tocar de la cama". Totes aquestes dites s'apliquen, sobretot, a les relacions que hom té amb si mateix. Car cadascú és el millor amic de si mateix, raó per la qual res no és més amable que hom mateix. És comprensible, doncs, que hom es pregunti quina de les dues opinions cal acceptar, ja que totes dues tenen quelcom de plausible."

.

ARISTÒTIL, Ètica nicomaquea, IX, 8, 1168a29-12

.

.

Ara, que els heu llegit i n'heu fet la tasca que us comentava (eh que sí?), aquí hi trobareu un possible model. I notau l'advertència (tot i que això no sigui l'anunci d'un medicament).

Fins i tot a mi, transcrivint els textos, em venien idees noves, o comentaris més precisos...

.

Si algú encara està animat/da a seguir aprofundint, i de cara a la qüestió de reflexió personal, plantejau-vos aquestes qüestions, en relació a un i altre text, respectivament:

.

1.- La biologia actual és finalista? Ho és la teoria de l'evolució? [Pensau en relació a les implicacions filosòfiques de l'evolucionisme...]

.

2.- Què és l'"amor a si mateix"? Què és l'"egoisme"? S'identifiquen? [Tant en relació a l'opinió d'Aristòtil, com a la teva]

.

Aquestes coses, pens, us ajuden a entendre i a preparar els vostres comentaris, i sobretot a exercitar la reflexió i, per tant, la capacitat crítica (recordau Maimónides). [Ara m'ha sortit la vena de professor: ja sé que teniu coses millors a fer, però siau generosos i regalau-me una mica del vostre temps.] Per això, més que passar-vos hores llegint una i altra vegada la teoria del llibre, llegiu també els textos, les preguntes que hi trobau plantejades...

.

I per avui, com que és divendres, ja està bé. Bon cap de setmana. Salut i alegria!

ARISTÒTIL i TOMÀS D'AQUINO

Hi trobareu, aquí, si teniu instal·lat l'Acrobat Reader (si no, podeu aconseguir-lo gratuitament) les notes sobre Aristòtil i Tomàs d'Aquino que faig servir a classe. Recordau, emperò, que no us agobïi ni us embullin. Allò important és que en faceu el vostre propi relat a partir dels materials que teniu. I que després ho pogueu expresar amb dues característiques que jo crec que requereix la filosofia: precisió i preciositat (aquesta paraula no sé si existeix, però bé). Demà continuaré que ara tenc son...

Filosofia i "Ciutadania"

I de tant en tant, als de filosofia ens volen fer que als alumnes i alumnas
els facem bon@s ciutadans.

Sí, ciutadans, d'acord, però d'on?
ciutadans del món? d'aquest país?
de la democràcia?
però... de quin món? de quin país? de quina democràcia?

dels seu puta món, de guerres i desigualtats?
d'aquest país, ranci, lleig i vinclat als que sempre han comandat?
de la seva falsa democràcia, demediada i castrada?

I clar que jo em i en vull fer ciutadans, persones,...
però no modelant-los, com si estigués treballant amb fang.

No treballo amb fang, sinó que parlo i parlam i penso i pensam amb alumn@s,
precisament amb ciutadans, amb persones, que tenen les seves idees,
que poden i podem pensar per elles mateixes i que poden i podem decidir,
entre tots, no contra ells,
d'on volen ser ciutadans.

de la nostra pròpia república i el nostre món, i la nostra democràcia,
molt millor, molt altra, de la que ells en venen com a única possible...

I jo, que no ho sé, que no estic segur de res, escolto una cançó (millor si l’escoltau), de La Gran Orquesta Republicana, amb lletra de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano (llegiu-ne tot quan caigui davant els vostres ulls, a les vostres mans), que m’agrada...

LA GRAN ORQUESTA REPUBLICANA
"Abrazos" (2004)

#05 República III

Lletra: Eduardo Galeano
Música: Javier Vegas

Nuestra república está en nuestra imaginación.
Nuestra república no tiene ningún color.
Nuestra república no tiene presidente.
Nuestra república no tiene políticos.
Nuestra republica es imposible.
Nuestra república no tiene presos
no tiene ejercito, no tiene armas.
Nuestra república no tiene fronteras.
Quizá algún día sea posible pero hoy
nuestra republica es imposible.
Y no pasará, que todo se cambie
y que no cambie nada.
Salga la luna o salga el sol,
no tiene solución

Salut i alegria!

Desficiós, com la pròpia filosofia?

Vaig voler i he volgut que la primera de les aportacions fos aquest article, de Juan José Millás, aparegut al diari El País, http://www.elpais.com, el divendres 9 de desembre de 2005.

Filosofía

Juan José Millás

Quería ser culto, pero llegaba a casa agotado, sin ánimos para otra cosa que no fuera encender el televisor y narcotizarse con el menú del día. Mientras las imágenes penetraban en su ánimo como las orugas del anuncio por las fosas nasales, imaginaba otra vida en la que leía libros de los que tomaba apuntes en un cuaderno cuadriculado, con las tapas negras. Había oído hablar de un sabio que no tenía televisión e intentaba imaginar su existencia. Lo veía deambulando filosóficamente por las habitaciones de su casa, atento a todos y cada uno de los estímulos de la realidad. En ocasiones, apagaba el televisor e imitaba esa vida superior a la suya. Iba, por ejemplo, a la cocina, cogía un yogur de la nevera, y se lo tomaba intentando establecer una reflexión sobre la fecha de caducidad. Le parecía bien que imprimieran esa información en la tapa. Constituía un síntoma de países avanzados. ¿Pero era aquel pensamiento suyo sobre la fecha de caducidad una reflexión filosófica?
Un día, al salir de trabajar, entró en una librería. Una vez superado el miedo a que lo tomaran por un intruso (lo que era), tomó un volumen de filosofía al azar y leyó una página de la que no entendió nada. Esto deber ser la cultura, pensó, así que compró el libro, se fue a casa con él y se puso a leerlo en el sofá, frente al televisor mudo. A la media hora, se encontraba agotado. Aunque el libro estaba escrito en su propio idioma, tenía multitud de palabras que no comprendía. Tras decidir que al día siguiente se compraría un diccionario, cerró el volumen y encendió la televisión, por cuya pantalla empezaron a discurrir en seguida las orugas narcotizantes correspondientes al día y a la hora. El hombre colocó las piernas sobre la mesa y se dejó invadir por el dulce mal.
Una vez invadido, observó el volumen cerrado y tuvo una revelación: el libro, aun cuando no lo entendiera, era la vida, mientras que la televisión, a la que entendía, era la muerte, así que se levantó, arrancó el aparato de la estantería y lo escondió debajo de la pila, junto al lavavajillas. Luego comenzó a leer despacio aquellas páginas, moviendo la lengua dentro de la boca, sin entender nada. Y cuanto menos entendía, más sabio era. ¿Quién se lo explica?

Alguns alumnes o visitants esporàdics hi fèren comentaris més que interessants. Us anim a visitar-los al bloc embrionari.

Bentrobats en aquest bloc de lectura i filosofia

O millor, benretrobats. Aquesta és la continuació, després de diversos avatars, d'aquell altre bloc, http://xavier.balearweb.net/, que es construïa el curs passat.

S'inicia, per tant, amb la mateixa salutació:

Des del convenciment que la lectura i la filosofia enriqueixen el nostre propi món "comença" aquest bloc, ple de provisionalitats, problemes, incerteses i dubtes, per tal de fer amb qui s'hi apunti un espai de convivència de lectors de filosofia. Per això, benvinguts i benvigudes a vosaltres i a les vostres aportacions.