quadern desordenat de materials

divendres, de març 23, 2007

Calderón i Descartes: el somni que posa entre paréntesi la realitat

Segismundo, hereu del tro de Polònia, viu empresonat a una torre perquè un mal auguri li ha anunciat al rei, el seu pare, que el seu fill li prendrà el tro (argument tràgic i clàssic). El seu oncle, que té cura d'ell, se'n compateix i, narcotitzant-lo, li permet viure per un dia la vida que li ha estat sostreta. La cosa es complica, no m'estendré en detalls, però després desperta un altre cop encadenat.

Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe,
y en cenizas le convierte
la muerte, ¡desdicha fuerte!
¿Qué hay quien intente reinar,
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte?

Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.

I tal vegada el món sigui això, un gran teatre on interpretam papers (el mateix Calderón, a el gran teatre del món, o Shakespeare), on tots somiam allò que som (no abaratim el somni, com ens demana Llach) i del qual no entenem res. És la sorpresa davant la problemàtica existència de l'home, que viu entre dos móns, el físic i el de la consciència, aquest darrer en el qual es pot refugiar, però també atrinxerar-se per resistir, en una època (com la nostra o com la de Descartes?) on la realitat material intenta guanyar a la dels somnis, que (alerta!) és l'àmbit de la llibertat enfront a les estructures (socials, econòmiques...). Una realitat esgotada (la material, però també la de l'ànima, la consciència o la ment, com es digui això que tenim, si és que tenim res), desficiada, derrotada. Però també existeix una poètica d'aquest desfici, d'aquesta derrota, d'aquest naufragi, una poètica de resistència: és el darrer fragment del potent sol·liloqui:

Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

A l'altra bloc ja es comenta: qualsevol gest, el més insignificat, pot ser un present, un regal, de llibertat, de felicitat (i en el somriure, la revolta -Llach-). Encara tenc calfreds quan rellegeixo el text de Calderón. Esper no deixar de tenir-ne mai.