Hume i textos

Enfront a com la tradició filosòfica ha entés a Descartes (que insisteixo, no es tan racionalista com tal vegada els seus textos fan entendre, perquè allò dit a vegades diu més del que diu) la tradició filosòfica presenta l'empirisme britànc, una primera il·lustració que baixa els fums a la temptació dogmàtica que a vegades té la raó humana.

Aquí teniu alguna cosa de Hume i l'empirisme. Essencialment ho teniu al manual, exceptuant la darrera aportació i els textos, que és allò fonamental d'aquesta historieta que és la història de la filosofia.

I recordar la citació de Deleuze, de La imagen-movimiento, que hem llegit del llibre d'entrevistes a Michel Foucault (autor presentat en el bloc general) i de qui Deleuze era amic. Ambdós es situen en una tradició filosòfica que vol anar més enllà de la Raó-racionalista, des d'una racionalitat plural, diversa i disnormal, des d'un pensament de la proliferació, d'idees i acció:

"Según las circunstancias, a un rostro se le pueden formular dos tipos de preguntas: ¿en qué piensas? O bien, ¿qué te pasa, qué tienes, qué sientes o experimentas?"

Fixem-nos que no parla de l'Home (el Jo, el Cogito, l'anìma), majúscul, sinó del rostre, concret i minúscul, que és allò que som (Foucault es presenta com un pensador, mil rostres, perquè ni nosaltres mateixos som homogenis, idèntics sempre, i reivindica el dret a ser diferent). Fixem-nos també que les dues preguntes es presenten com a disjunció. A un alumne que no ens escolta a classe podem dir-li: què penses? (prejutjant que no està interessat i passa d'allò que deim, o explicam) o bé podem demanar-li: que et passa? com estàs? (perquè a vegades hi ha quelcom més important, o més preocunant - pre-ocupant - que no li permet centrar-se en allò tan estrictament acadèmic i tan suposadament interessant que explicam). També entre vosaltres us podeu dirigir de les dues maneres. Procurau la que provoqui el somriure o la confiança, i no el retret.

I recordem, emperò, que per Descartes la substàcia pensant (res cogitans) té com a atribut el pensament, i que pensament és pensar, saber, però també dubtar, somiar, imaginar, emocionar-se.

Calderón i Descartes: el somni que posa entre paréntesi la realitat

Segismundo, hereu del tro de Polònia, viu empresonat a una torre perquè un mal auguri li ha anunciat al rei, el seu pare, que el seu fill li prendrà el tro (argument tràgic i clàssic). El seu oncle, que té cura d'ell, se'n compateix i, narcotitzant-lo, li permet viure per un dia la vida que li ha estat sostreta. La cosa es complica, no m'estendré en detalls, però després desperta un altre cop encadenat.

Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe,
y en cenizas le convierte
la muerte, ¡desdicha fuerte!
¿Qué hay quien intente reinar,
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte?

Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.

I tal vegada el món sigui això, un gran teatre on interpretam papers (el mateix Calderón, a el gran teatre del món, o Shakespeare), on tots somiam allò que som (no abaratim el somni, com ens demana Llach) i del qual no entenem res. És la sorpresa davant la problemàtica existència de l'home, que viu entre dos móns, el físic i el de la consciència, aquest darrer en el qual es pot refugiar, però també atrinxerar-se per resistir, en una època (com la nostra o com la de Descartes?) on la realitat material intenta guanyar a la dels somnis, que (alerta!) és l'àmbit de la llibertat enfront a les estructures (socials, econòmiques...). Una realitat esgotada (la material, però també la de l'ànima, la consciència o la ment, com es digui això que tenim, si és que tenim res), desficiada, derrotada. Però també existeix una poètica d'aquest desfici, d'aquesta derrota, d'aquest naufragi, una poètica de resistència: és el darrer fragment del potent sol·liloqui:

Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

A l'altra bloc ja es comenta: qualsevol gest, el més insignificat, pot ser un present, un regal, de llibertat, de felicitat (i en el somriure, la revolta -Llach-). Encara tenc calfreds quan rellegeixo el text de Calderón. Esper no deixar de tenir-ne mai.

Descartes i Calderón: context històric

Descartes és filòsof del Barroc, i és home barroc, com ho és Calderón de la Barca, literat del Barroc molt més enllà de les fronteres del nostre trist Estat. Són anys de guerres de religió, on s'esgota l'optimisme del Renaixement i quan aquella reivindicada dignitat de l'home queda humiliada per l'esdevenir històric.
Calderón ho escriu de manera magnífica:

¡Oh mísero de mí! ¡Oh infelice!
Apurar, cielos, pretendo,
ya que me tratáis así,
¿qué delito cometí
contra vosotros naciendo?;
aunque si nací, ya entiendo
qué delito he cometido;
bastante causa ha tenido
vuestra justicia y rigor,
pues el delito mayor
del hombre es haber nacido.

Sólo quisiera saber
para apurar mis desvelos
(dejando a una parte,
cielos, el delito de nacer),
qué más os puede ofender,
para castigarme más.
¿No nacieron los demás?
Pues si los demás nacieron,
¿qué privilegio tuvieron
que yo no goce jamás?

Nace el ave, y con las galas
que le dan belleza suma
apenas es flor de pluma,
o ramillete con alas,
cuando las etéreas salas,
corta con velocidad,
negándose a la piedad
del nido que deja calma:
¿y teniendo yo más alma
tengo menos libertad?

Nace el bruto y con la piel
que dibujan manchas bellas
apenas signo es de estrellas
(gracias al docto pincel),
cuando atrevido y cruel,
la humana necesidad
le enseña a tener crueldad,
monstruo de su laberinto
¿y yo con mejor instinto
tengo menos libertad?

Nace el pez, que no respira,
aborto de ovas y lamas,
y apenas bajel de escamas
sobre las ondas se mira,
cuando a todas partes gira,
midiendo la inmensidad
de tanta capacidad
como le da el centro frío:
¿y yo con más albedrío
tengo menos libertad?

Nace el arroyo, culebra
que entre flores se desata
y apenas, sierpe de plata,
entre las flores se quiebra,
cuando músico, celebra
de las flores la piedad,
que le da la majestad
del campo abierto a su huida:
¿y teniendo yo más vida
tengo menos libertad?

En llegando a esta pasión
un volcán, un Etna hecho
quisiera arrancar del pecho
pedazos del corazón:
¿qué ley, justicia o razón
negar a los hombres sabe
privilegio tan suave,
excepción tan principal
que Dios le ha dado a un cristal,
a un pez, a un bruto y a un ave?

Això escriu Calderón, en un dels sol·liloquis (hom tot sol, com el jo cartesià) de Segismundo a La vida es sueño... L'home, sabedor de la seva lliberta, es revolta contra una situació que la hi nega: les pedres, els ocells, les bèsties, els rius (elements tots ells que descriu amb gran bellesa), tenen més llibertat que l'home, que, no obstant és més digne; i per això vol arrabassar-se en viu el cor del pit, violat i violentat com un volcà. Pessimisme d'un home que diu que el millor que li podria haver passat és no haver nascut.

Ball de dates

Després del ball de dates sobre sortides extraescolars i pèrdua de classes i no sé què més, la cosa ha quedat com segueix: el dia que s'havia proposat inicialment, dia 4 d'abril, serà el dia que facem la sortida a Can Torró (tranquils, voluntària, imagin que també podreu anar a classe les tres primeres hores) amb el menú que més o manco ja hem parlat.

Parlarem sobre el treball de curs (tranquils, que com sabeu, és voluntari). Aquest treball serà només per pujar mitjana final, si s'escau, però en cap cas la baixarà. De totes maneres, com que a mi m'agrda aprendre dels treball que feis, prefereixo que el facin aquells que en vulguin aprendre, i no aquells que només vulguin pujar la mitjana.

I anau al bloc general si no teniu molt per fer (apart dels deures i estudiar, que ja sé que en teniu molts).

Sobre la sortida a la pedrera de Manresa o al teatre de Pol·lèntia, emperò, no em tiraré la tovallola tan aviat. Una d'elles la farem (tranquils, voluntària) la setmana després dels examens de maig, durant la primera setmana de juny, aquesta setmana que esperau les notes i tot això (imagin que els que vulguin fer classe en podran fer) i l'altra propós una cosa. És que avui hem anat a la pedrera de Manresa amb els de primer, i ha estat una sortida molt agradable i ha donat per fer coses molt maques. Jo he pensat que si hi ha gent disposada (amb caràcter voluntari, aquells que tengueu molts de deures no cal, ja que no contarà per nota ni tendré en compte) hi podriem anar un horabaixa o un dissabte dematí...

Ja direu coses...
Salut i filosofia!

Reservau-vos, com a mínim, dia 4 d'abril...

Ja sé que és el dia que us donam les notes, i que normalment acabau a les onze i que no sé què... Però heu tengut la maleïda sort que se m'ha ocorregut una nova activitat: recordau que havíeu de fer un treball de curs sobre un lectura d'algun autor. Ara és quan ja estau preparats (tot i que mai no hi estam i tot i que sempre ja hi estàveu) per culetjar tots solets per les pàgines d'algun escrits d'aquets personatges singulars que són els filòsofs...

Dia 4 d'abril anirem a fer classe a Can Torró: pujarem al racó de filosofia, mirarem els recursos que hi ha, i les lectures disponibles per fer els treballs, aclarirem com s'ha de fer, quina estructura ha de tenir i algunes sorpreses més.

Tranquils, també us donarem les notes i si us posau farrucs no em quedarà més remei que deixar-vos partir a les 12h; però si aguantau fins a la una, o les dues, podrem fer més coses, i després aprofitau per fer un dinar de segons (de batxillerat, no de plat, que amb un segon hi ha gent que es queda amb gana...)

I ja s'està preparant la propera

D'esquerra a dreta, o de dreta a esquerra, tot depén de com es miri...

No permetré cap comentari sobre el termo de café....

L'ala esquerra?



No hi som tots, faltava gent (com no aproveu les pendents us tallam el coll)

El menú del dia

De més aprop...

L'escolàstica

Recordau que a la propera prova escrita entraran fonamentalment Ockham i la crisi de l'escolàstica, el Renaixement, Maquiavel i la fonamentació de la filosofia cartesiana i la seva metafísica. Ara bé: hi haurà una pregunta sobre l'articulació de la fe i la raó durant l'escolàstica (des dels Pares de l'Esglèsia; Agustí d'Hipona; el període de formació, Anselm de Canterbury; les influències de les escolàstiques hebrea i àrab, Maimónides, Averroi i els averroistes llatins, i si voleu, Anselm Turmeda; l'apogeu, Tomàs d'Aquino; i finalment la crisi, amb Ockham. Això és perquè vull que treballeu també la panoràmica de síntesi. Així que ja ho sabeu: teniu ja dues de les preguntes de la prova escrita, una de cada una de les opcions.

No us queixareu, eh? Tot i que reconec que no són fàcils...

L'Estat i la violència [sobre Maquiavel...]

Les bases dels Estats contemporanis s'arrelen en la ciència política de Maquiavel. Ara bé, hi ha un assoliment, amb la Il·lustració, cabdal i que esdevé un mecanisme de control vers l'Estat: malgrat hom no hagi respectat els drets humans (és a dir, hagi violat la llei) l'Estat té l'obligació de respectar els drets humans d'aquesta persona. Tan sols això és el que li dóna legitimitat. El cas de De Juana Chaos ens pot perfilar una reflexió entorn això.

I el que comentam: Maquiavle també ens alerta sobre la tendència de l'Estat a excedir-se en l'exercici de la llei i de la força. Max Weber, un politòleg del segle XX afirmà que "l'Estat té el monopoli de la violència legítima". És a dir, tan sols l'Estat (a través de les forces de seguretat) pot exercir la violència dins el marc de la legislació. Això és molt ambivalent, perquè, ho deia fa un moment, i ho recordo, l'Estat tendeix a excedir-se: d'aquí la problemàtica falsa entre llibertat i seguretat. Falsa perquè no és una cosa o l'altre, tot i que el poder ens intenti convèncer d'això. Es poden anhelar ambdues coses.

Sobre això anirà la pregunta de reflexió personal de la prova escrita del proper dia 12, així que ja ho sabeu, ja teniu una qüestió per anar treballant. I no val parlar de De Juana Chaos, que això us ho he aportat jo...

Locus amoenus

Gràcies a na Caterina, que ha enviat les fotografies...

Ara posaré les que no surt ningú, perquè necessit la vostra autorització... La propera vegada, a més, necessit una pissarra més gran.

L'arbre del coneixement, quan encara no arrelat la metafísica...

L'arbre del coneixement després de 10 minuts de descans...

Cogito ergo sum

Malgrat no tengui les fotos no som tan maligne com el geni ni tan dolent com pensau. I per això avançaré Descartes.

He descartat facilitar-vos els apunts de Descartes...

eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeei... tranquils. Només fins que tengui alguna fotografia de la classe al locus amoenus, per il·lustrar-me el post. Quan la tengui descartaré descartar a Descartes. Si no en rep cap (així negocio jo, maquiavèl·licament) descartaré descartar descartar a Descartes.

Idò això.

Puc dubtar de tot, fins i tot dubtar dels meus dubtes, però no puc dubtar que estic dubtant.

Salut i alegria!