Filosofia i "Ciutadania"

I de tant en tant, als de filosofia ens volen fer que als alumnes i alumnas
els facem bon@s ciutadans.

Sí, ciutadans, d'acord, però d'on?
ciutadans del món? d'aquest país?
de la democràcia?
però... de quin món? de quin país? de quina democràcia?

dels seu puta món, de guerres i desigualtats?
d'aquest país, ranci, lleig i vinclat als que sempre han comandat?
de la seva falsa democràcia, demediada i castrada?

I clar que jo em i en vull fer ciutadans, persones,...
però no modelant-los, com si estigués treballant amb fang.

No treballo amb fang, sinó que parlo i parlam i penso i pensam amb alumn@s,
precisament amb ciutadans, amb persones, que tenen les seves idees,
que poden i podem pensar per elles mateixes i que poden i podem decidir,
entre tots, no contra ells,
d'on volen ser ciutadans.

de la nostra pròpia república i el nostre món, i la nostra democràcia,
molt millor, molt altra, de la que ells en venen com a única possible...

I jo, que no ho sé, que no estic segur de res, escolto una cançó (millor si l’escoltau), de La Gran Orquesta Republicana, amb lletra de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano (llegiu-ne tot quan caigui davant els vostres ulls, a les vostres mans), que m’agrada...

LA GRAN ORQUESTA REPUBLICANA
"Abrazos" (2004)

#05 República III

Lletra: Eduardo Galeano
Música: Javier Vegas

Nuestra república está en nuestra imaginación.
Nuestra república no tiene ningún color.
Nuestra república no tiene presidente.
Nuestra república no tiene políticos.
Nuestra republica es imposible.
Nuestra república no tiene presos
no tiene ejercito, no tiene armas.
Nuestra república no tiene fronteras.
Quizá algún día sea posible pero hoy
nuestra republica es imposible.
Y no pasará, que todo se cambie
y que no cambie nada.
Salga la luna o salga el sol,
no tiene solución

Salut i alegria!