recuperant-me

a veure si sí

L'optimisme amarg o l'amargor optimista de la Il·lustració

El insomnio de Jovellanos

Castillo de Bellver, 1 de abril de 1808

Porque sé que los sueños se corrompen,
he dejado los sueños.
El mar sigue moviéndose en la orilla.

Pasan las estaciones como huellas sin rumbo,
la luz inútil del invierno,
los veranos inútiles.
Pasa también mi sombra, se sucede
por el castillo solitario,
como la huella negra que los años y el viento
han dejado en los muros.
Estaciones, recuerdos de mi vida,
viene el mar y nos borra.

El mar sigue moviéndose en la noche,
cuando es sólo murmullo repetido,
una intuición lejana que se encierra en los ojos
y esconde en el silencio de mi celda
todas las cosas juntas,
la cobardía, el sueño, la nostalgia,
lo que vuelve a la orilla después de los naufragios.

Al filo de la luz, cuando amanece,
busco en el mar
y el mar es una espada
y de mis ojos salen
los barcos que han nacido de mis noches.
Unos van hacia España,
reino de las hogueras y las supersticiones,
pasado sin futuro
que duele todavía en manos del presente.

El invierno es el tiempo de la meditación.

Otros barcos navegan a las costas de Francia,
allí donde los sueños se corrompen
como una flor pisada,
donde la libertad
fue la rosa de todos los patíbulos
y la fruta más bella se hizo amarga en la boca.

El verano es el tiempo de la meditación.

Y el mar sigue moviéndose. Yo busco
un tiempo mío entre dos olas,
ese mundo flexible de la orilla,
que retiene los pasos un momento,
nada más que un momento,
entre la realidad y sus fronteras.

Lo sé,
meditaciones tristes de cautivo...
no sabría negarlo.
Prisionero y enfermo, derrotado,
lloro la ausencia de mi patria,
de mis pocos amigos,
de todo lo que amaba el corazón.

En el mismo horizonte
del que surgen los días y la luz
que acaricia los pinos y calienta mi celda,
surgen también la noche y los naufragios.
Mis días y mis noches son el tiempo
de la meditación.

Porque sé que los sueños se corrompen
he dejado los sueños,
pero cierro los ojos y el mar sigue moviéndose
y con él mi deseo
y puedo imaginarme
mi libertad, las costas del Cantábrico,
los pasos que se alargan en la playa
o la conversación de dos amigos.

Allí,
rozadas por el agua,
escribiré mis huellas en la arena.
Van a durar muy poco, ya lo sé,
nada más que un momento.

El mar nos cubrirá,
pero han de ser las huellas de un hombre más feliz
en un país más libre.

Luis GARCÍA MONTERO, Habitaciones separadas

El poema ha estat comentat a classe. El contexte, parlat. Però no em puc resistir a lliurar el text a qui el vulgui llegir. Homenatge a un Jovellanos, il·lustrat espanyol, desenganat, empresonat al Castell de Bellver. No resisteixo el cop emocional que signifiquen els darrers versos: el desig de "les petjades d'un home més feliç en un país més lliure". No renunciem a aquest somni.

A més a més

A més a més dels llibres del llistat (gairebé tots podeu trobar-los a Can Torró) a la mateixa biblioteca podeu trobar els següents llibres, dels quals també podeu fer el treball, si voleu:

1.- SÉNECA, Tesoro de máximas
2.- CICERÓN, Ética para cada día
3.- GALILEU, Cartes copernicanes
4.- KANT, Teoría y práctica
5.- NIETZSCHE, La gaya ciencia

A la bibliografia de suport no faceu molt de cas, del que es tracta és de situar l'autor, la seva filosofia, l'època, llegir, explicar i comentar el tex, i treure'n alguna conclusió. La majoria de les edicions que us he donat tenen bones introduccions i amb el llibre i el vostre manual és suficient per fer un bon treball. Gaudiu-lo.

Lectura de curs

De moment, el llistat de llibres i l'estructura fonamental.
Tots són textos relativament breus i ara és quan estau en millors condicions de entendre'ls. No us agobieu, feu-lo, si voleu, per aprendre...
I demanau el que volgueu a classe...

Kant us encantarà

Malgrat de tot d'una us doni la impressió que és molt àrid.
Com que amb un braç manxol no puc escriure massa comentaris.
Us deix, senseenrollar-me (sé que m'ho agraireu, però si pogués ho faria...) els apunts de Kant. Són extensos així que preparau el tema amb el llibre. Aquests apunts són per aclarir i ampliar.
També un annex, fonamentalment preparat a partir del vostre manual, però us ajudarà a centrar algunes qüestions fonamentals.
Finalment la "Introducció" a la Crítica de la Raó Pura. Text de Kant, difícil, però molt interessant. No l'imprimiu innecessàriament.

Hume i textos

Enfront a com la tradició filosòfica ha entés a Descartes (que insisteixo, no es tan racionalista com tal vegada els seus textos fan entendre, perquè allò dit a vegades diu més del que diu) la tradició filosòfica presenta l'empirisme britànc, una primera il·lustració que baixa els fums a la temptació dogmàtica que a vegades té la raó humana.

Aquí teniu alguna cosa de Hume i l'empirisme. Essencialment ho teniu al manual, exceptuant la darrera aportació i els textos, que és allò fonamental d'aquesta historieta que és la història de la filosofia.

I recordar la citació de Deleuze, de La imagen-movimiento, que hem llegit del llibre d'entrevistes a Michel Foucault (autor presentat en el bloc general) i de qui Deleuze era amic. Ambdós es situen en una tradició filosòfica que vol anar més enllà de la Raó-racionalista, des d'una racionalitat plural, diversa i disnormal, des d'un pensament de la proliferació, d'idees i acció:

"Según las circunstancias, a un rostro se le pueden formular dos tipos de preguntas: ¿en qué piensas? O bien, ¿qué te pasa, qué tienes, qué sientes o experimentas?"

Fixem-nos que no parla de l'Home (el Jo, el Cogito, l'anìma), majúscul, sinó del rostre, concret i minúscul, que és allò que som (Foucault es presenta com un pensador, mil rostres, perquè ni nosaltres mateixos som homogenis, idèntics sempre, i reivindica el dret a ser diferent). Fixem-nos també que les dues preguntes es presenten com a disjunció. A un alumne que no ens escolta a classe podem dir-li: què penses? (prejutjant que no està interessat i passa d'allò que deim, o explicam) o bé podem demanar-li: que et passa? com estàs? (perquè a vegades hi ha quelcom més important, o més preocunant - pre-ocupant - que no li permet centrar-se en allò tan estrictament acadèmic i tan suposadament interessant que explicam). També entre vosaltres us podeu dirigir de les dues maneres. Procurau la que provoqui el somriure o la confiança, i no el retret.

I recordem, emperò, que per Descartes la substàcia pensant (res cogitans) té com a atribut el pensament, i que pensament és pensar, saber, però també dubtar, somiar, imaginar, emocionar-se.

Calderón i Descartes: el somni que posa entre paréntesi la realitat

Segismundo, hereu del tro de Polònia, viu empresonat a una torre perquè un mal auguri li ha anunciat al rei, el seu pare, que el seu fill li prendrà el tro (argument tràgic i clàssic). El seu oncle, que té cura d'ell, se'n compateix i, narcotitzant-lo, li permet viure per un dia la vida que li ha estat sostreta. La cosa es complica, no m'estendré en detalls, però després desperta un altre cop encadenat.

Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe,
y en cenizas le convierte
la muerte, ¡desdicha fuerte!
¿Qué hay quien intente reinar,
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte?

Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.

I tal vegada el món sigui això, un gran teatre on interpretam papers (el mateix Calderón, a el gran teatre del món, o Shakespeare), on tots somiam allò que som (no abaratim el somni, com ens demana Llach) i del qual no entenem res. És la sorpresa davant la problemàtica existència de l'home, que viu entre dos móns, el físic i el de la consciència, aquest darrer en el qual es pot refugiar, però també atrinxerar-se per resistir, en una època (com la nostra o com la de Descartes?) on la realitat material intenta guanyar a la dels somnis, que (alerta!) és l'àmbit de la llibertat enfront a les estructures (socials, econòmiques...). Una realitat esgotada (la material, però també la de l'ànima, la consciència o la ment, com es digui això que tenim, si és que tenim res), desficiada, derrotada. Però també existeix una poètica d'aquest desfici, d'aquesta derrota, d'aquest naufragi, una poètica de resistència: és el darrer fragment del potent sol·liloqui:

Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

A l'altra bloc ja es comenta: qualsevol gest, el més insignificat, pot ser un present, un regal, de llibertat, de felicitat (i en el somriure, la revolta -Llach-). Encara tenc calfreds quan rellegeixo el text de Calderón. Esper no deixar de tenir-ne mai.